Tancament de Blog?

Bé, aquest ha estat un semestre un xic mogudet.

He aprés a fer una webqüest a la que li falta canviar el còdi UTF a l’inici i a la segona pàgina del link compartir. La pàgina pot ser interessant d’entrada al món, que cada cop i per manca de temps, es tanca dins les computadores. És l’explicació i aplicació de l’eina Docs.Google en els nostres instituts. Efectuant un intercanvi virtual d’una escola amb una altra, d’una altra localització, i realitzant mitjançant aquestes eines, una comparació dels llocs allà on viuen. Si voleu fer-li una ullada sols heu de clickar en aquesta imatge:

Aquesta aplicació també l’he utilitzat pel projecte didàctic que es podria aplicar a llengua: PECTInCLlibres.odt. On ls joves es posen en grup per a escriure un conte a quatre mans sobre els personatges dels llibres que han escollit llegir. En un futur el penjaré per a qui el pugui necessitar.

L’altre treball era aquestes 5 entrades de blog (i aquesta extra), per finalitzar amb un curt que no puc enllaçar, ja que al cooprotagonista no li fa massa gràcia trobar-se per internet. El curt es titulava “Prepara el cotxe abans d’anar de vacances” i explica com canviar l’oli del cotxe i com mirar la presió de les rodes.

Tot i això, aquest vídeo, també podria haver estat diferent. Si hagués tingut una Stedicam, hagués fet el curt d’aquesta manera, per tal d’ensenyar a escoltar el vehicle mentre es circula amb ell, per aprendre a canviar de marxa i per a adonar-se dels diferents sorolls (canvis de motor, intermitents, etc) que s’escolten mentre algú condueix.

(Pla seqüència en visió subjectiva d’algú que va a conduir. Posa les claus al motor i es posa en marxa. Mentre es condueix i s’escolta el “silenci” d’un vehicle amb bastants anys (ja que el soroll del motor és mes fort) pot sonar, per un moment la següent narració mentre va realitzant un trajecte. La narració comença en aturar-se el vehicle en un semàfor. I acaba la narració, se sent el soroll del fre de ma i es veu un escombrat rapid de pantalla per sortir del vehicle, com el moviment del cap.)

Condueixo
i el meu vehicle
em transporta
per l’alternança
del transit.

Escolto el motor
i escric mentre m’aturo en un semàfor.

Deixa la llibreta.
Embraga, primera

Sents el motor com ronroneja.

…

Intermitents, mira l’horitzó i el que t’envolta.

…

Guaita enrere,

Ja soc a casa.

Pel que fa a l’assignatura, res més. Tot i que durant el semestre lectiu no hem acabat de quallar amb el professor Ignacio Jarne. Durant l’estiu he tingut el suficient temps com per fer els exercicis que l’assignatura requeria. Tot i això, i perquè la gent necessita tenir temps lliure per a autorrealitzar-se, no son les úniques coses en les que he participat com:
la universitat lliure

i properament sorgirà l’edició de “Les aventures de’n Nono” de Jean Grave, un exemple de tecnologia educativa, com és el llibre, que potser està quedant antiga. O no?

Montse.

Ps. Aquest blog però, no queda pas tancat. Hi aniré afegint el que vagi trobant sobre Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Com les notícies d’actualitzacions de la Web Quest.

Fins el proper post! Que espero començar a aprendre com va això de la plataforma per fer blogs wordpress.

Discapacitat i noves tecnologies. Una petita història.

És curiós anar a dinar a l’edifici de la ONCE de l’avinguda Mistral a Barcelona. Tot típus de gent s’hi troba des de gent que no sembla que tingui cap discapacitat a persones sordes i, com no, també cegues. Cada un passa a assaborir el menú que els ofereixen. En Joan és cec, i s’apropa a la barra a preguntar si hi ha alguna taula lliure, la cambrera li diu que pot seure a la 3a taula de la dreta, per la banda de Mistral. En Joan, en la seva ment ja ha localitzat la taula, sap perfectament la distribució de l’espai ja que no és la primera vegada que passa per allà i s’hi dirigeix directament, sense trobar cap entrebanc. S’asseu a la cadira i li demana al cambrer que l’ha seguit el menú que prendrà, macarrons i hamburguesa amb formatge i patates, per a veure una copeta de vi, que carai avui te un bon dia. Treu l’ordinador de la seva cartera, l’encén i es posa els cascs i es connecta al wifi de l’establiment. En quant obre el correu, sent la veu robotitzada del lector de pantalla que li indica que ha rebut un missatge de’n Miquel, el seu amic sord-cec. Li comenta que han quedat amb els amics d’Àgils per anar a prendre unes copes el proper dissabte al vespre i que després tenen la intenció d’anar a una sala de festes a notar l’ambient. També li diu que ha acabat de llegir Momo i que el dissabte li tornarà el llibre. En Joan comença a teclejar, responent-li que perfecte lo de quedar dissabte, però que millor que el llibre li tornés un altre dia si és que havien de sortir de festa. En Joan nota al cambrer darrera seu i enretira l’ordinador per a menjar, mentre continua escoltant els correus que li han arribat, no hi ha cap altre d’important així que es connecta a una ràdio online per a escoltar les notícies.

En Miquel es troba a casa, com que no hi sent ni tampoc hi veu, li és molt difícil sortir al carrer. Sols ho fa acompanyat d’algú que mínimament el pugui guiar. Des de petit ha aprés la llengua de signes, que li apliquen a la ma i mica en mica ha aprés a escriure a màquina. A casa està fent la feina de la facultat, es va apuntar a psicologia després d’haver superat no sense esforç, tota la primària, secundària i el batxillerat. Va haver-se de comprar un ordinador amb lector de pantalla en braile, a l’igual que en Joan, aquesta li llegeix el que hi ha a la pantalla, però com que no hi sent l’única manera de poder-la llegir és mitjançant aquesta barra que te acoplada al seu ordinador.

No és l’únic de la seva carrera que te dificultats físiques, la Jordina és tetraplègica degut a un accident de cotxe que va patir quan tornava amb el cotxe del seu company d’una nit de borratxera. Ella va tenir sort i ara tan sols pot moure la llengua amb un xic de precisió i és l’òrgan que li permet moure’s amb la seva cadira dirigida pel seu ratolí bucal. També és gràcies a aquest ratolí, connectat a un ordinador, que parla, escriu i segueix la feina de la facultat i de la vida diària, els seus pares van haver d’hipotecar la casa de nou per a comprar-li aquesta cadira amb ordinador i ratolí bucal. Tot i la seva situació, la Jordina col·labora amb l’Institut Guttmann, donant ànims a aquells que s’han quedat com ella, també li fa de pigall a en Miquel i sembla que se n’ha enamorat. S’ha posat molt contenta quan ha rebut el mail d’aquest convidant-la a anar a fer unes copes el dissabte al vespre, però te por de trobar masses escales.

Qui no te por d’això és la Francesca, ella no troba tantes dificultats en la vida quotidiana com els seus companys, però mica en mica el seu camp visual se li està reduïnt, fins que en un moment o altre li desapareixerà del tot. Com els seus companys, també utilitza l’ordinador per llegir els apunts de classe, tot i que encara no ha après a llegir en braile. Te una configuració de pantalla en alt contrast, amb les lletres d’una mida considerable en vermell sobre el fons negre, és la única manera en la que no li costa massa llegir. Els seus professors sempre la fan seure a la última fila a l’hora de realitzar els exàmens, doncs tothom pot veure que hi escriu a la seva pantalla. També ha rebut el mail den Miquel, està ansiosa per a que sigui ja dissabte.

Dissabte ha arribat, l’Enric i la Glòria, van a buscar amb la furgoneta a en Joan, en Miquel i la Jordina. Han quedat al Zurich amb la Francesca que ha preferit anar a peu per practicar amb el bastó. Han pogut aparcar sota de plaça Catalunya, tot i que hauran de pagar l’aparcament, és un lloc que els ha permès aparcar ràpid i a prop d’on volen anar. Pugen amb l’ascensor fins a la planta de sota terra del pàrquing i després de molt buscar, troben l’ascensor que els durà a la superfície. Per fi poen seure a la terrassa del Zurich i esperen a la Francesca, mentre demanen una primera ronda dde cerveses i refrescs. De cop, en Joan rep un missatge al mòbil, l’agafa i una veu electrònica li llegeix: “Soc la Francesca, em trobo malament, no podré venir”. Que hi farem, pensen tots i beuen de les seves copes. La Jordina els explica que a l’Institut Guttmann ha arribat gent nova i diu que un d’ells es posa molt nerviós quan ha de prémer amb el punter del cap a les icones de la pantalla. És normal, es deu veure estúpid amb 25 anys, lligat a una cadira i intentant-se comunicar amb un pal lligat al seu front. Però ho ha de fer així, no hi ha cap altra manera i això l’ajudarà a coordinar psicomòtricament. En Miquel, comenta a través de l’Enric que li fa d’intèrpret, que diuen que han inventat un casc que llegeix allò que penses i que connectat als aparells adequats faria allò que un volgués. Malauradament, encara està en fase de prova i quan surti serà massa car, li respon la Jordina. En Joan crida l’atenció, ha ensumat el perfum de la Francesca i li comenta a la Glòria si la pot veure per la terrassa. Efectivament, la Francesca els busca per la terrassa preguntant a la resta dels clients fins que arriba a la taula on estan tots asseguts.

– No deies que et trobaves malament?

– Una mica de paracetamol i tot solucionat. Cambrer siusplau una cervesa!

La classe. Un film de Laurent Cantet escrit i protagonitzat per François Bégaudeau.

Qui vulgui veure la pel·lícula abans de llegir el post (que l’explico gairebé tota) que clicki en aquesta frase, la peli és molt recomanable i seria una llàstima que sapiguessiu la majoria de les coses que passen sense haver-la vist.

Com definiries la intervenció docent del professor de llengua? Creus que el professor fracassa en la seva tasca?

Si comparéssim amb els tipus psicològics de pares d’aquest professor i tutor de la classe, podríem dir que es tracta d’un professor amb autoritat. Però ell no és el pare dels seus alumnes, així que és un professor que intenta que el respectin donant un marge de llibertat als seus alumnes, però sense permetre que aquests se sobrepassin. Al contrari que la resta del claustre, sembla que és dels professors menys autoritaris d’aquesta escola i això li permet poder fer classe tot i les interrupcions d’alguns dels seus estudiants. D’aquesta manera i com a professor de llengua, intenta utilitzar un llenguatge amb codi elaborat per a que els estudiants deixin el codi restringit que utilitzen per a que d’aquesta manera puguin ascendir socialment. Però els joves de “La Classe” no veuen aquest codi com quelcom que els servirà en un futur, sinó com un llenguatge antiquat que no es fa servir, fent més difícil la tasca del professor.

Els estudiants, no veuen el per a què de la seva educació i això els desmotiva. Van a classe, perquè és obligatori anar-hi. Com diuen al film quan acaben de llegir Anna Frank: “nosaltres no tenim vides interessants.” El que podrien escriure dins dels seus autoretrats, fins i tot a ells no els agrada. Però aquest professor insisteix i al final acaba per motivar-los, tot i que els estudiants continuen sense saber-ne el per a què. I això és el que provoca el seu fracàs, ell els ha donat les eines per a que es formin com a ciutadans francesos capaços d’estar en qualsevol estrat social, però els seus alumnes no saben per a que els serviran aquestes eines, per a ells és com si els haguessin donat el pany d’una porta, però no saben ni que és la pròpia porta en si, ni per a que serveix allò que els han donat.

Existeix racisme a la classe dins de la diversitat existent? Descriu-ho.

Dins d’aquesta classe, no es veu un racisme desesperat i incrustat en els estudiants. Ells, fills de famílies de cultures diferents a la francesa, odien als francesos i se senten més del país d’on procedeixen que no del que estan habitant. Els francesos per a ells son l’autoritat, els que ho tenen fàcil per viure i trobo normal que estiguin un xic empipats.

També hi ha un xic de racisme “provincià”, dels marroquins vers els africans, però te a més veure amb competicions esportives que no amb un odi visceral. També es podria dir que hi ha certa reticència vers el xinès, però és com la reticència d’aquells que treuen males notes als que els hi va bé estudiar.

Quin comportament tenen els pares dels alumnes? Influeix aquesta actitud en el seu rendiment escolar? Quins problemes creus que te Suleyman? Consideres que la intervenció educativa és l’adequada? Que haguessis fet tu?

Com es pot veure en el consell escolar mentre es debat sobre els punts actitudinals, allò que també tenim aquí de: a la de 3 fulls d’incidència expedient disciplinari, els pares intenten que no sigui a través de càstigs que s’eduqui als seus fills. La mare que participa del consell, insisteix en que no s’hauria de castigar, sinó que s’hauria de motivar amb felicitacions als alumnes per a millorar-ne la seva implicació en l’escola. Tot i això, al final el debat dels punts queda en l’aire desplaçat per un tema molt més interessant per als professors d’aquesta escola: el preu del cafè i aquesta reunió no incideix en el rendiment escolar.

En canvi, si que ho fa el fet d’ésser una família completament nouvinguda a París. Wei, el noi asiàtic de la classe, s’esforça moltíssim per a posar-se al nivell d’aquesta i fins i tot superar-lo. Possiblement, ell fill de pares que estan en situació il·legal al país, s’esforça per esdevenir un bon Parissen i continuar en aquest país europeu com és França. Malauradament no li passa el mateix al seu pare, que perquè si, és expulsat com molts pares migrants sense papers de França.

Un cas diferent és el dels pares de Suleyman. Del pare no se’n sap res, sols que possiblement si fracassa en els seus estudis, farà retornar a Mali al seu fill. De la mare sabem que no sap llegir i signa sense entendre res el que li passa el seu fill, i per tant no entén que son incidències que aquest comet i pel que hauria de fer-li comprendre que el que fa a l’escola no està bé. D’aquesta manera sembla que aquests pares, no es preocupin pel seu fill i això fa que el mateix Suleyman tampoc es preocupi per ell mateix. No veu el valor que pot tenir la seva formació, els seus pares se n’ensurten tot i no tenir formació, i prefereix fer de “gracioset” i “passota” de la classe. L’únic moment en que s’adapta una mica al que diu el professor és quan mostra les fotografies que ha realitzat com a autoretrat i que el professor li exposa per a que tothom o vegi. Això el fa sentir bé i que agafi més confiança amb el professor, amb el que s’encara després de que aquest perdi el respecte vers les dues noies de la classe, fet que li genera l’expulsió.

El problema principal amb Suleyman, és que de bon principi no se li paren els peus, no se li diu que ho està fent malament i per tant aquest fa com si no passés res durant tot el curs. A més no se li fa entendre a la seva mare, que les notes que aquest porta a casa, son perquè no ha fet el que hauria d’haver fet. Si hagués estat jo la professora, potser haguéssim tingut una bona xerrada a principi de curs, intentant fent-li veure que el que s’ensenya a l’escola li servirà per a que en un futur pugui tenir més oportunitats a l’hora de cercar feines millors que les que podria trobar sense estudis. També intentaria fer comprendre a la seva mare, la funció de les notes que aquest porta a casa i per tant que ella fes el que calgués fer-li al seu fill quan aquest presentés alguna nota d’incidència. Possiblement, hi ha un moment en que Suleyman hagués pogut canviar la seva actitud, quan presenta les fotografies. Com a fotògraf, aquest noi tindria futur, però no si no acaba els estudis. Aleshores, el que es podria haver fet és parlar amb ell, incidint en la professió de fotògraf, però fent-li veure, que abans hauria d’aprendre moltes altres coses, ja que quan estudiés fotografia, necessitaria les matemàtiques i les ciències per a saber enquadrar, mirar angles de llum, etc. Hauria de saber un xic de socials per poder discernir entre allò que fotografia i òbviament, hauria de saber llengua per a expresar-ho i expressar-se amb la gent a qui fotografia. A més de que hauria de superar les proves per a entrar a fotografia, amb el que s’hauria d’esforçar per a superar la secundària.

Comenta en 10 linies la pel·lícula des de un punt de vista cinematogràfic.

El director d’aquesta pel·lícula, deuria llegir el llibre del seu protagonista: el professor de llengua François Bégaudeau, que l’any anterior havia escrit el llibre “Entre les murs” (Títol original d’aquest film). I deuria pensar que estaria bé filmar-la amb els mateixos protagonistes del llibre. Així doncs i com si es tractés d’un projecte didàctic de filmació d’un documental, el director ha agafat els mateixos protagonistes del llibre d’aquest professor i ha filmat durant un curs la classe d’aquest, amb els fets que deurien passar l’any anterior a la publicació del llibre. Els únics estudiants que no apareixen i que han estat substituïts son Suleyman, interpretat per Franck Keïta i Sandra, interpretada per Esméralda Ouertani.

El director utilitza plans curts amb una càmera que gairebé mai s’està quieta, fent que l’espectador estigui intranquil, com l’ambient d’aquesta classe. També fa servir els primers plans dels estudiants deixant que la resta de la classe quedi en pantalla per a mostrar el que fan la resta dels companys. En canvi, el director acostuma a mostrar al professor sol davant la càmera, fent veure a la gent la soledat i l’autoritat en la que es troba davant d’aquests nens que no veuen que aquest tan sols els vol ajudar.

Irudi Biziak, o com mitjançant el cinema es genera debat i autoconsciència.

He llegit el text de’n Amador Vega i m’ha semblat que “Irudi Biziak” (imatges vives) és un molt bon projecte per tal que els adolescents siguin responsables a l’hora de decidir si volen o no volen prendre drogues. Com bé diu, actualment vivim en la cultura de les drogues i els adolescents haurien de tenir la responsabilitat i l’autoestima suficient per a no enganxar-se (tabac i alcohol inclosos).

“Irudi Biziak”, pren com a excusa les 5 pel·lícules que passa en els cines d’Euskadi, per tal que els adolescents i els adults es formin la seva pròpia opinió vers aquest tema i d’aquesta manera puguin decidir independentment de la opinió dels demés. Així doncs, amb l’ajuda d’aquestes pel·lícules, treballen temes com la pressió familiar i el grup d’amics adolescents, els problemes amb els estudis, la recerca d’habitatge o treball, les relacions juvenils, els diferents estils de vida o la situació de la societat actual barrejant-ho amb els temes concrets de les pròpies pel·lícules. A més el fet de que aquests films es projectin fora de l’ambient escolar, provoca que els adolescents estiguin més motivats a l’hora de tractar els temes.

Però si ens fixem, no especifiquen la prevenció contra una droga o una altra (no fumis que moriràs de cancer!), sinó que pel sol fet de parlar-ne i debatre, els mateixos estudiants, es formen la seva idea i amb aquesta, la seva pròpia opinió sobre les drogues. I sabent-ne les possibles conseqüències generen el rebuig cap a aquestes. Però el perill no es veu realment fins que un se’l troba davant seu. D’aquesta manera, utilitzen el cinema per a fer arribar als adolescents el perill de les drogues. Des de 1986 pretenen que els joves generin valors positius vers la cura de la seva pròpia salut i des de 1995 fan que els pares participin del projecte, no tan sols per a que aquests participin, sinó que també per a poder seguir el debat a casa.

El cinema l’utilitzen per arribar encara més als joves. No és el mateix que et facin debatre sobre un tema, que tractar-lo de forma indirecta, a través d’allò que has vist dins de la gran pantalla. Segons la psicologia social, s’incideix més en l’actitud de les persones si s’utilitza una ruta perifèrica per a modificar-la. D’aquesta manera accedeixen als joves agafant-los desprevinguts mentre s’entretenen en la gran pantalla que és un format força atractiu i lúdic. A més el fet de que sigui especial anar al cine, fa que els estudiants s’identifiquin o refusin allò que veuen, coses que després i per acabar de rematar, debatràn.

Però no només parla de drogues aquest projecte. Si visiteu la seva pàgina, veureu que tracten molts altres temes per al ple desenvolupament de la pròpia identitat.  Han desenvolupat programes d’educació en valors, sobre immigració i per a pares i mares. I ja no solament estan a Euskadi, sinó que també a Cantàbria, Gijón, Astúries i Medellín (si, si, a Colombia)

A veure, quan podem veure les seves pel·lícules i debats per aquí, ja que no tan sols s’aprèn a l’escola.

Video Motivador. Aplicacions didàctiques.

A l’igual que hi ha pel·lícules de diferents típus, també podem trobar diferents tipologies de vídeos educatius.

• Els documentals on es mostra la realitat per a saber-la o originar després un bon debat
• Els narratius, que ens ensenyen a trevés d’històries
• Els vídeos monoconceptuals on s’ensenya un concepte en concret.
• Els vídeos interactius que a hores d’ara s’han quedat antiquats amb l’avenç de les noves tecnologies.
• i els Vídeos motivadors, que ens permeten treballar temes actitudinals o transversals.

Igual que el curt Alícia de’n Jaume Balagueró, pretén provocar-nos la nàusea i/o enfortir la nostra visió del món (són pitjors algunes pàgines sobre Palestina o les mateixes notícies de la TV). Motivant la pregunta, què és el que acabo de veure, si jo mateixa m’ho he permès tot i que hi havia quelcom que em deia que no ho fes? Ho dic perquè hi ha qui tanca els ulls, i les orelles, d’avant la repugnància, davant de tot allò que no ens agrada. Alguns vídeos com el “El passatger negre” de’n Pepe Danquart que ens serveixen per a que a classe poguem encetar un bon debat sobre el racisme i la migració. Però quedar-nos en aquest tema, potser seria quedar-nos curts.

Al vídeo es pot veure un autobus alemany al que puja un home de raça negra que s’asseu al costat d’una iaia de les que anyorarien el Tercer Reich. Ella, va comentant en veu alta, el seu parer sobre aquell home que, per ella, està robant el pa dels originaris d’Alemanya. Tot l’autobús l’escolta: l’home que ha optat per agafar l’autobús perquè se li ha espatllat la moto, la mare i el nen que seuen davant seu, els homes i dones asseguts a l’autobús…Tothom l’escolta, excepte un jove amb aire despenjat, perquè du auriculars. Però d’ell, la iaia, no en diu res. Tan sols parla despectivament, del xicot de color que s’ha assegut al seu costat. Finalment ve el revisor i demana el bitllet als diversos passatgers. El xicot negre, aprofita per venjar-se de tanta calúmnia i … (no explico el final que li trec la gràcia al curt que va guanyar un oscar i val la pena veure’l, està a l’emule).

Bé tot aquest entramat, ens serviria, com he dit abans per engegar un debat sobre el racisme en una classe. Però també ens serviria per a quan, ja no hi hagués més lloc per a noves aportacions, poder encetar d’altres discussions. Així doncs, es podria parlar de l’estrès de la vida quotidiana, prenent com a exemple a l’home de la motocicleta que segurament va a treballar. També es podria parlar dels diferents estereotips amb el noi que escolta músic. Sobre si la iaia fa bé de parlar d’aquests temes davant d’un infant o si el negre fa bé fent el que fa al final. Però el que més debat generaria en una classe de secundària, que és on principalment faria mirar el vídeo, seria el perquè la resta de passatgers no diuen res tot i que estan escoltant el que passa.

Per a canalla de primària, podríem parlar també sobre el racisme o fins i tot sobre que hi fa la gent dins l’autobús o preguntar si és normal l’actitud d’ella. Les seves respostes segurament ens sorprendran.

Montse.

La nova societat de la informació.

El món ha canviat molt en 50 anys. Si ens centrem en el tema informàtic encara més. S’ha passat d’ordinadors per a la indústria de la guerra a que siguin per a tota la societat. Tot i això, pregunteu-li a algú del Senegal si te o ha vist mai un ordinador. Personalment ho dubto, tot i que ja s’està intentant que els hi arribi l’era digital.

Com diu en J.A.Marina, els del primer mon, vivim en la societat de la informació. Rebem informació de totes bandes i sembla ser, que no sabem destriar-la. És molt fàcil, arribar a una plana web, típus wikipèdia, i que abans d’acabar de llegir tot l’artícle i comprendre’l, enllacis en algun link, que et durà a visitar una altra plana i finalment, naufragar en una successiva. O el que també ens diu Marina, que els estudiants d’avui en dia amb un simple Ctrl+C, Ctrl+V, engrosseixin treballs sense haver comprés rés del que entreguen per a ésser avaluat.

La problemàtica està servida. Però la xarxa, ens permet que tot el coneixement humà estigui a l’accés de qui el sàpiga trobar. I suposo que els docents del present, hauran d’ensenyar a destriar tota la informació del web, sabent quina és la que ens serveix i quina no. També hauran de mostrar quins softwares ens serviran realment o quins ens avocaran a una complerta desconnexió del món real, potser recordant als nanos que hi ha un món on les persones es poden comunicar, tocar, embrutar, divertir, que està lluny de l’esterilitat del teclat i la pantalla.

Soposo, que els docents, hauran de fer entendre que amb la justa mesura de les coses hi ha prou.

Montse.
sobre la ponència: Marcos educativos en la sociedad de la información de J.A.Marina. Publicat al 2000-01 Sociedad de la información, per la Fundació Vodafone.